Per Joel Sans Molas
Al escriure aquestes línies els treballadors de Hewlett Packard porten 5 dies de vaga indefinida. El primer dia de vaga vaig tenir l’oportunitat d’acompanyar els treballadors en el piquet de Sant Cugat i em va venir al cap la vaga indefinida de Roca Radiadors que va durar 95 dies (sí, més de tres mesos) entre el 8 de novembre de 1976 i el 10 de febrer de 1977. Com que s’insisteix molt en què la classe treballadora ha perdut la seva capacitat de mobilització -o que fins i tot ha desaparegut- voldria recalcar algunes similituds sorprenents entre aquestes dues vagues.
No cal dir que les diferències de partida són grans. La vaga de la Roca va tenir lloc fa 37 anys en el combatiu sector del metall en un moment que, venint del règim franquista, les vagues i els sindicats eren il·legals. La Roca de Gavà era una gran fàbrica de 4.500 persones, la segona de Catalunya, on els vincles entre els treballadors eren molt grans tant dins la fàbrica com fora, ja que una gran part dels treballadors vivien al Poblat Roca, ubicat just al costat de l’empresa. En canvi la HP avui es troba en un sector de tecnologia punta i no manual, la informàtica. És un sector sense gaire tradició de lluita i on l’empresa, en l’era del neoliberalisme, utilitza tot de sistemes per dividir la plantilla (divisió entre centres, externalitzacions, etc.).
Però tot i això els paral·lelismes són xocants. En els dos casos els treballadors decideixen anar a la vaga indefinida com la mesura més efectiva contra les mesures de l’empresa. Els treballadors de HP es reuneixen diàriament en assemblees, com van fer els de Roca. Fan piquets a les portes de les plantes on escridassen els esquirols que volen entrar a treballar i fan manifestacions pels polígons i les ciutats, com van fer els de Roca. I han creat una caixa de resistència i criden a la solidaritat, com van fer els de Roca.
Els debats i les tensions també són similars. A HP hi ha una discussió sobre decidir en assemblea o amb vot secret, que va ser una de les polèmiques de Roca. I a HP com a Roca també hi ha intents de desmobilitzar per part de les direccions d’alguns sindicats i de dividir la lluita entre les diferents plantes (la Roca tenia diferents factories a tot l’Estat però només la de Gavà va continuar després que el principal sindicat desconvoqués a Alcalà de Henares i Guadaira).
Els treballadors de la Roca van patir el bloqueig d’una direcció de l’empresa intransigent i una repressió constant de la policia franquista. Però van ser capaços de resistir durant 95 dies per diferents elements. En primer lloc, perquè van posar en el centre de la lluita les assemblees, on prenien totes les decisions a mà alçada. Van aconseguir fer les assemblees diàriament tot i la pressió de la policia que les dissolia i per això van haver de fer moltes assemblees a la muntanya. Com deia un dels treballadors les assemblees eren “el veritable pulmó vital de la nostra lluita”.
En segon lloc, perquè van bastir ràpidament un gran nivell d’autoorganització. Els treballadors van elegir en assemblea tant un comitè de delegats revocables que coordinaven la lluita com una comissió negociadora. A més van crear diferents comissions: caixa de resistència, extensió de lluita (que incloïa comitès de suport), assessorament jurídic, autodefensa i organització interna, a banda d’un Comitè de redacció per treure comunicats i butlletins (veure gràfic). La comissió de caixa de resistència es dividia en tres subcomissions: una que recollia diners, una que repartia diners i una que avaluava les necessitats econòmiques dels treballadors. Tots els moviment de diners de la caixa de resistència estaven curosament anotats i qui donava diners o els rebia signava un paper que en deixava constància.
I en tercer lloc perquè van aconseguir el suport i la solidaritat de tot de sectors que van veure en la vaga un referent de lluita i d’oposició a la reforma del franquisme que el govern de Suárez estava duent a terme. Diferents manifestacions a Barcelona van atreure el suport d’altres treballadors, d’estudiants i de les organitzacions de l’esquerra combativa. Grups de treballadors anaven fent col·lectes a polígons i pels barris de les poblacions del voltant. A llarg de la vaga van aconseguir 12’4 milions de pessetes, una quantitat enorme pel moment.
Avui els treballadors de HP tenen un blog i usen el tuiter. Tot i així l’obrer manual del metall dels 70s i l’obrer cognitiu del bit d’avui, continuen usant els mateixos mètodes de lluita: la vaga, les assemblees, els piquets i les manifestacions. La classe treballadora està en continua transformació però hi ha coses essencials que poc canvien. Un motiu més pel qual val la pena aprendre de les lluites del passat.
—-
Llibre recomanat sobre la vaga de Roca: La vaga de la Roca (1976-1977), una generació després
Seguiu la vaga indefinida de HP a: http://cgtinformatica.org/content/seguimiento-minuto-minuto-de-la-huelga-en-hp
Reflexions 