Intervenció de Joel Sans, com a militant d’En lluita, en l’acte d’homenatge a Andreu Nin en el Parlament de Catalunya, organitzat per la Fundació Andreu Nin, el 17 de juny de 2013.
Andreu Nin va desaparèixer en la mitja nit del segle XX, quan els crims de l’estalinisme arribaven al seu apogeu i quan el feixisme estava estenent el seu braç per tot Europa. Recordar com va morir ens omple de tristesa. Però aquesta tristesa no ens ha de portar a la passivitat, al desànim, al pessimisme, tot el contrari. Ens ha de portar a aquesta indignació que tira endavant, aquesta indignació que dona coratge per mantenir el seu llegat avui.
És recordat per molts per la seva talla intel·lectual, per les seves excel·lents traduccions del rus al català, pels seus valors i per la defensa dels drets nacionals. I cal recordar-lo per tot això. Però no faríem justícia a la seva memòria si ho separem d’allò que va guiar la seva vida fins a la seva mort: construir una organització revolucionària, acabar amb el capitalisme i lluitar per una revolució social profunda que capgirés les bases del que s’estava vivint.
Durant la Guerra Civil va haver-hi aquest debat: Guerra o Revolució, què s’ha de fer abans? I Nin, com el POUM, van dir, el debat no es troba entre feixisme i democràcia burgesa, una democràcia burgesa moltes vegades buida de contingut, el debat es troba entre feixisme o socialisme. Entre guerra i revolució la resposta és guerra revolucionària. Cal dir que el pas de Nin per la Generalitat va ser circumstancial. I de ben segur que avui s’oposaria a la majoria de coses que s’aproven a aquesta casa.
Nin forma part d’aquest fil del socialisme des de baix, aquest socialisme que defensava que les coses no es podien canviar guanyant unes eleccions o conquerint l’estat actual, sinó que s’havia de fer una reformulació total des de la base. Construir un poder dels treballadors, escollir delegats obrers i a partir d’aquí erigir una societat justa i igualitària. Una cosa que van estar a punt de passar el 1936. Aquest era el seu “procés constituent” d’una nova societat.
Ha estat un dels millors pensadors marxistes que hem tingut, juntament amb Maurín. Va fer grans aportacions teòriques sobre el feixisme, el caràcter de la revolució pendent a l’Estat espanyol, la qüestió nacional i l’organització obrera. I va defensar la necessitat de una organització revolucionària per unir les lluites, per impulsar-les i per poder coordinar tots aquells moviments emancipadors. Però tota aquesta producció teòrica va quedar estroncada amb el seu assassinat. I després el franquisme aixafant tota experiència de militància obrera i revolucionària dels anys trenta va intentar negar que això ens arribés fins avui.
No ho ha aconseguit, del ben cert, i per això val la pena recuperar el seu llegat. Per recollir aquesta herència que el feixisme va voler esborrar va voler i l’estalinisme va distorsionar. Recuperar-ho no per caure en un exercici de nostàlgia, sinó per adaptar-ho a la realitat d’avui, per continuar viva la mateixa lluita contra un sistema que continua la mateixa dinàmica destructora. Avui el capitalisme està en la major crisi econòmica des dels anys 30; les brutals retallades que ens volen fer pagar als de baix porten a molta gent a buscar una sortida en l’anticapitalisme; i la primavera àrab torna a posar la idea de revolució sobre la taula. És aquí on el llegat d’Andreu Nin pot romandre viu.
Els revolucionaris d’avui el recordem com un dels nostres. Si en algun moment futur s’aconsegueix aquesta revolució socialista la farà gent que, com va dir Victor Serge, serà “infinitament diferent de nosaltres, infinitament similars a nosaltres”. Ser llavors quan moltíssimes persones, quan mirin enrere, reconeixeran en Andreu Nin un pioner, un dels seus que mai va perdre el coratge i la determinació.
En record de la revolució de 1936,
En record del POUM,
En record d’Andreu Nin,
Fins sempre camarada,
Visca el POUM! Mort al Feixisme!
———————————————-
Veure el video de la intervenció aquí
Reflexions 