Un 3 de març a recordar

Un tres de març com avui de 1976 Vitòria es llevava de vaga general. Era la tercera des de principis d’any, en solidaritat amb un grup pioner d’empreses en vaga indefinida, i la ciutat aquesta vegada estava paralitzada i presa per l’activitat dels obrers i veïns. A mitja tarda hi havia assemblea general a l’església de San Francisco, en el barri obrer de Zaramaga. La policia va envoltar l’església, va disparar bombes lacrimògenes a l’interior i va fer un desallotjament caòtic mentre disparava amb foc real a la gent que sortia. Tres morts al moment, dos més en els següents dies, i desenes i desenes de ferits per bala, més d’un centenar.

Vaig tenir l’oportunitat de deambular per la “Plaza 3 de marzo” de Vitòria la tardor passada. Bo estant ja al barri de Zaramaga vaig preguntar a un home que passejava si l’església que tenia al davant era la dels fets de 1976 i em va respondre que sí, però que tot el voltant havia canviat molt. Ara hi havia un parc, quan en canvi la trama urbana de fa 38 anys era molt més austera, seca, de barri obrer crescut ràpidament.

L’església es manté pràcticament com era i aquell tres de març estava plena a vessar, amb almenys 5.000 persones a dins i un nombre similar a fora. Una placa en record als cinc morts de Vitòria i a dos més dels dies següents, a Tarragona i Basauri, durant les mobilitzacions solidàries que es van estendre per tot l’Estat.

Una pintada actual sobre una columna del parc, Amnistia, fa una ressonància d’una de les reivindicacions més fortes de llavors, amb un joc creuat de demandes d’ahir i d’avui a Euskadi. Un enorme mural engoleix completament un dels típics blocs de pisos barats i il·lustra la força de la mobilització obrera i popular de 1976, la seva gran capacitat d’autoorganització, ben il·lustrada en el “Organigrama de la organización obrera”.

Fets, d’un tres de març, a recordar. En negatiu, no hi ha hagut cap aclariment dels fets ni condemna als responsables (policials i polítics, entre ells un ja difunt Manuel Fraga). En positiu, la capacitat que van tenir els treballadors de Vitòria, amb molt poca experiència prèvia, d’alçar-se, de reivindicar allò que creien just, de desplegar un enorme dispositiu de coordinació en base a assemblees de fàbrica, Comissions Representatives electes, una Coordinadora d’aquestes Comissions, Assemblees per Barris (que van ser claus en estendre el suport popular a la vaga i van ser la llavor del moviment veïnal a la ciutat) i Assemblees Generals, moltes d’elles a l’església -que ja no seria recordada mai igual- del barri de Zaramaga. Cal recordar perquè no s’esborri aquella experiència que el franquisme i la seva la policia armada van intentar estroncar brutalment.

Joel Sans Molas, 3 de març de 2015