Cada vegada es va fent més patent que CiU i ERC, enlloc d’una consulta d’autodeterminació, caminen cap a una articulació institucional per a unes eleccions plebiscitàries. Joel Sans Molas analitza el full de ruta del procés sobiranista i les seves implicacions. [Publicat a la revista L’Heura n.. 7, setembre 2013]
El procés sobiranista obert a Catalunya sembla estar en un estat letàrgic. Cada mes que passa es fan més evidents els ja previsibles límits del pacte entre CiU i ERC. L’enorme manifestació de l’11 de Setembre de l’any passat expressava la massiva voluntat del poble català de poder decidir el seu futur i fer ús del legítim dret d’autodeterminació. Des de llavors la mobilització ha passat a un segon pla, amb la destacada excepció de la cadena humana d’aquest 11 de Setembre.
S’està avançant en una articulació des de dalt que abasta declaracions parlamentàries, escenificacions públiques i la creació de diversos organismes que són, en paraules d’Artur Mas, les tres potes del procés: el Consell Assessor per la Transició Nacional (format per experts i acadèmics), el Pacte Nacional pel Dret a Decidir (un pacte ‘social’ amb representants institucionals, de partits i organitzacions) i la Comissió pel Dret a Decidir del Parlament. Tot plegat forma part d’una estratègia per simular que s’està fent alguna cosa, però també indica el tipus de camí que CiU i ERC volen seguir.
Quin model de transició nacional?
El primer d’aquests organismes, el Consell Assessor, feia públic al juliol un informe que desenvolupava els possibles escenaris en relació a una consulta. Val la pena analitzar-lo ja que assenyala amb claredat un full de ruta.
L’informe descriu els mecanismes jurídics que existeixen per dur a terme una consulta sobre el dret a decidir però explica que tots ells necessiten l’autorització o el suport del govern espanyol per ser legals. En cas de no haver-hi autorització, l’informe desestima la possibilitat de portar a terme una consulta des de la Generalitat, els ajuntaments o la societat civil. I ho fa amb aquesta argumentació:
“Els inconvenients d’aquests escenaris són clars: confrontació frontal amb l’Estat [ … ], fàcil campanya de desprestigi per part dels actors i institucions contraris a la consulta per la seva ‘inutilitat’ (presentada com a il·legal i anticonstitucional), previsible escassa o insuficient participació, deslegitimació dels resultats -també en l’esfera internacional-, problemes logístics d’organització, etc.”1
Descartat aquest pas, l’informe recomana unes eleccions plebiscitàries on el sí o no a la independència vindria mediat pel vot als partits. A aquestes eleccions les seguirien una Declaració Unilateral d’Independència (DUI) des del Parlament català i la utilització de la mediació de la comunitat internacional. Tot i que la DUI no seria una via reconeguda per la legalitat espanyola, comptaria amb el precedent internacional del cas Kosovar.
El Consell Assessor analitza de forma molt completa l’arbre de possibilitats del procés. Sorprèn, però, que descarti una consulta no autoritzada pel govern espanyol per la confrontació que generaria i aposti per una Declaració Unilateral d’Independència. Com el mateix informe assenyala, la DUI és el tipus d’actuació que pot provocar una resposta més bel·ligerant. En una interpretació extrema, l’Estat espanyol podria considerar la DUI com un delicte contra la Constitució o un delicte de rebel·lió, fet que podria fins i tot comportar un estat d’excepció.
Però a més, hi ha un tema totalment absent a l’informe: la mobilització popular. No donar cap paper a la mobilització com a impulsora del canvi, com a element que pot pressionar l’Estat espanyol i generar solidaritat en altres parts de l’Estat, és molt indicatiu de com es veu el procés.
Eleccions plebiscitàries
Està bastant clar que el govern del PP s’oposarà a pactar una consulta, ja que aquesta expressaria de forma majoritària el sí a la independència i suposaria un acte de legitimació democràtica. CiU i ERC podrien arribar a proposar una data de consulta, però difícilment s’atreviran a fer-la sense autorització de Madrid. Les eleccions plebiscitàries són el mecanisme predilecte de CiU per guanyar temps, mantenir la centralitat política malgrat les retallades i evitar qualsevol desbordament a través de la mobilització, probable amb una consulta no autoritzada. Per la seva banda, ERC accepta aquest camí agafant el referent del cas Kosovar i sabedora del gran creixement electoral que li donen les enquestes. ERC està buscant l’espai polític central amb votants de CiU i del PSC així com a través de l’abandonament de supòsits “més radicals” com el marc nacional dels Països Catalans.
Fins i tot l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), un moviment ampli que mobilitza per la independència, acceptaria l’alternativa de les eleccions plebiscitàries: “en el cas que l’Estat espanyol no accepti la celebració d’un referèndum o d’una consulta, impedeixi la seva celebració o no doni cap valor al seu resultat, l’ANC donarà suport a les accions de la Generalitat o del Parlament encaminades a la consecució de la independència per la via de la Declaració Unilateral. I en el cas d’unes hipotètiques eleccions, l’ANC podrà promoure la formació d’una coalició unitària independentista”2. L’activitat de l’ANC està orientada a posar pressió per fer avançar el procés, però amb l’acceptació implícita del lideratge de la Generalitat, de CiU i ERC. A més, l’ANC fa gala del sobiranisme transversal del “tots junts per la independència”.
No obstant això, un referèndum és una experiència molt més democràtica, participativa i dóna un mandat més clar que unes eleccions plebiscitàries. Aquest tipus d’eleccions girarien només al voltant del suport o oposició a la independència, fet que marginaria l’eix social. A més hi ha un altre problema, més estratègic, en el cas d’unes eleccions plebiscitàries. Si CiU i ERC no s’atreveixen a desobeir l’Estat espanyol amb un realització unilateral de la consulta, com seran capaços de fer-ho amb una Declaració Unilateral d’Independència? I després de la DUI caldria una ruptura pel que fa a legislació, fiscalitat, finances i administració, que l’Estat espanyol podria veure fàcilment com una agressió i respondre-hi amb un ampli ventall d’accions. La gran burgesia catalana, que és estatalista, s’oposarà a qualsevol enfrontament i, per tant, pressionarà perquè no es duguin a terme aquest tipus d’iniciatives3.
Si bé ERC es declara a favor de la DUI, la part més dretana de CiU, Unió Democràtica, ja s’ha posicionat clarament en contra; i l’altra part, Convergència podria acceptar una declaració només si el seu contingut fos molt matisat (per exemple, que no hi aparegués la paraula ‘independència’ que el partit evita utilitzar) i estigués orientada a buscar el pacte amb el govern espanyol. El contingut d’aquest tipus de pacte permet qualsevol cosa en funció dels desitjos de les elits polítiques i econòmiques. Podria ser el moment escollit per CiU per negociar amb Madrid un major autogovern, nous marcs institucionals i millores fiscals.
Per tot això, unes eleccions plebiscitàries són, en realitat, un frau democràtic i una desnaturalització del procés, no pas el seu avenç per altres mitjans. La ruptura democràtica i l’exercici del dret d’autodeterminació quedarien de nou escatimats. A més, un procés de sobirania institucional encapçalat per CiU li dóna un baló d’oxigen en allò nacional que afecta inevitablement allò social. Un dels últims casos ha estat el suport d’ERC al govern amb l’ERO a la televisió pública.
Una altra ‘ruptura pactada’?
Per l’esquerra combativa compromesa amb el dret d’autodeterminació serà clau argumentar contra el sobiranisme transversal del “tots anem en el mateix vaixell”. L’única manera de fer avançar el procés en benefici de les persones treballadores és reivindicar de manera continuada els drets socials i defensar no només la consulta sinó que es dugui a terme encara que no hi hagi autorització. El moment actual permet que una posició de ruptura democràtica i de consulta desobedient tingui un ampli ressò més enllà de les files de l’esquerra radical.
A finals dels 70 la idea d’una “ruptura pactada” amb la dictadura va acabar amb monarquia, amnistia pels franquistes i una constitució que impedeix el dret d’autodeterminació. Tornar a repetir avui la idea d’una “ruptura pactada”, de la independència sense confrontació, és la millor recepta per no poder exercir els drets nacionals. Un procés des de dalt permet la desactivació del procés i la seva reconversió cap a un pacte entre elits. Val la pena canalitzar l’autoorganització i la mobilització, amb una actitud crítica amb la dinàmica institucional, per evitar convertir-nos en mers espectadors.
Notes:
1. Consell Assessor per la Transició Nacional, 2013: La consulta sobre el futur polític de Catalunya. 2013.07.25, Barcelona, Generalitat de Catalunya. p. 142. Disponible a: http://bit.ly/15iHJjS
2. Assemblea Nacional de Catalunya: Full de ruta aprovat a l’Assemblea general del 16 de març de 2013. p. 6 Disponible a: http://www.assemblea.cat/?q=node/4398
3. Sobre la posició dels diferents sectors de la burgesia catalana, veure: Sans Molas, Joel, 2013: “Esquerdes a l’Estat espanyol: crisi i qüestió nacional catalana”. L’Heura. n. 5, gener 2013. http://lahiedra.info/crisi-i-questio-nacional-catalana/
Article publicat originalment a http://www.lahiedra.info/
Reflexions 