Joel Sans Molas
L’escàndol per la corrupció, que ja anava creixent en els últims mesos, ha pres unes dimensions majúscules amb l’esclat del cas Bárcenas. El seguit de casos és ja incomptable: en els dirigents del PP de València i Balears, la trama Noós d’Urdangarían, el cas Pallerols-Treball d’Unió Democràtica, l’Alcalde Bustos de Sabadell del PSC, els EROs del PSOE a Andalusia i la imputació imminent del secretari general de CiU Oriol Pujol, entre molts d’altres.
El cas Bárcenas -o més ben dit de el cas de finançament i pagaments il·legals del PP- és un autèntic festival perquè afecta de ple a la cúpula del partit i al mateix president Mariano Rajoy. La comptabilitat paral·lela del tresorer del PP Luis Bárcenas mostra que els dirigents del partit van estar rebent sobres amb diner negre de forma periòdica i que es van repartit diversos milions d’euros. Rajoy s’hauria embutxacat 355.000 euros.
Per la seva banda a Bárcenas se li han trobat dos comptes a Suïssa en els que hi ha tingut fins a 24 milions d’euros. No és difícil lligar l’origen d’aquests diners amb el fet que Bárcenas fos el tresorer central del PP durant 28 anys. Davant d’això els intents de Rajoy i companyia de deslligar els “negocis” de Bárcenas del partit són ridículs.
Tot i que no es pot saber amb seguretat la fiabilitat de totes les dades que apareixen en els papers de Bárcenas, tampoc hi ha gaires motius per posar-les en dubte. Més encara quan el PP s’ha dedicat a negar un per un tots els casos de corrupció que han aparegut (els vestits de Camps, el finançament il·legal del partit a València o el cas Gürtel, en el que Rajoy va insistir en la innocència de Bárcenas) i tots aquests s’han provat després. No és estrany que a Rajoy se li travessin les paraules i acabi dient: “Tot el que s’ha publicat és fals, tret d’alguna cosa”.
No només la corrupció és colossal sinó que la resposta dels principals partits indica una clara complicitat. El PP s’està dedicant a negar-ho tot i a bloquejar qualsevol debat i investigació parlamentària. I fa pocs dies tant el PSC com CiU donaven càrrecs institucionals a membres del seus partits acusats de corrupció. De nou apareix la impunitat amb la que actuen els corruptes i els seu encobriment.
Intrínseca al capitalisme
La multiplicació de casos de corrupció s’ha d’entendre a la llum de les polítiques que han regit l’Estat espanyol les tres últimes dècades (especialment la darrera): el neoliberalisme i la bombolla immobiliària. Les polítiques neoliberals de garantir des de l’estat el bon funcionament dels negocis i de privatitzar els sectors públics ha intensificat les connexions directes entre la política i el món empresarial. Les portes giratòries entre els dos mons són freqüents per a molts dirigents dels principals partits. Al seu torn, la bombolla immobiliària i les polítiques per incentivar-la des dels governs ha acabat de potenciar la corrupció a totes les institucions, especialment en els ajuntaments amb les requalificacions de terrenys per a la construcció. No és cap sorpresa que l’origen de bona part de les donacions il·legals que va rebre el PP fossin per part d’empresaris de la construcció. Tres constructores (FCC, Sacyr i OHL) van donar fins a un milió d’euros, concentrats en els moments previs a les eleccions generals de 2004 i 2008. Un milió d’euros pot semblar molt, però és que a canvi, aquestes empreses van rebre concessions d’obres per valor de 6.600 milions d’euros, un negoci rodó.
Però, a més, les causes de la corrupció es troben en el mateix capitalisme. La intensa competència en el mercat porta als empresaris a usar tots els mitjans possibles arreu del món per prendre avantatge als rivals: explotació laboral, treball infantil, destrucció del territori, contaminació, despossessió de terres i habitatges als seus habitants, publicitat enganyosa, producció de mercaderies defectuoses… La corrupció és un mitjà més, un resultat lògic d’aquest procés. La competència i el paper de l’estat en l’economia hi porta contínuament. Hi ha uns interessos creuats: els polítics l’usen per finançar el partit (la competència electoral porta a buscar la màxima publicitat), enriquir-se personalment i assegurar-se un bon càrrec en l’empresa després de l’activitat parlamentaria; i els empresaris per assegurar una bona quota de mercat amb concessions publiques i legislació que els afavoreixi. La corrupció (els tractes de favor i el diner brut que fa d’intermediari entre política i negocis) és simplement el cas mes barroer de la relació entre aquests dos àmbits.
Cal no oblidar que durant el segle XIX els primers governs electes sota el capitalisme eren governs de rics i per a rics. La conquesta del sufragi universal i de majors mecanismes de control institucional han estat un avenç però que ha creat també el miratge que l’Estat és una institució neutral. Res més lluny de la realitat, ja que l’Estat és el poder polític creat per gestionar i garantir els interessos de la classe dirigent.
A l’Estat espanyol això es va veure clarament en el franquisme on la corrupció i les xarxes clientelars estaven en la base del poder polític: un règim de defensa directa dels interessos de la burgesia sense façanes ni esmortidors. La forma com es va fer la transició a l’Estat espanyol també ha promogut una cultura institucional de la impunitat. Una impunitat que van tenir els dirigents del franquisme, que van ser amnistiat, i una cultura que es va mantenir després de la transició amb les fortes continuïtats en els aparells de l’Estat i el seu personal entre la dictadura i les institucions de la democràcia parlamentària.
Crisi política
La indignació pels casos de corrupció és només l’última onada de les diferents onades de desprestigi de tots els pilars que són fonamentals pel sistema i pel règim institucional espanyol: els principals partits, la banca, la democràcia parlamentària, la monarquia el sistema judicial… A banda hem d’afegir la creixent reivindicació nacional a Catalunya que desafia la Constitució i la “unitat espanyola”. La crisi política i institucional s’aprofundeix fins a uns nivells històrics.
No hi ha dubte que l’escàndol per la corrupció s’encreua amb l’actual crisi econòmica del capitalisme: els acusats d’haver-se enriquit a cor que vols han estat els grans predicadors de l’austeritat. Quan hi ha 6 milions de persones sense feina pensar en els milions d’euros que s’han repartit els dirigents del PP i el president del govern indica amb claredat en quin tipus societat vivim. I ho indica també les declaracions de Joan Rossell, president de la patronal Foment del Treball, que li ha tret importància a les donacions que ha rebut el PP per ser “quantitats ridícules”. Els casos de corrupció posen llum sobre les grans diferències socials i mostra com la societat està dividida en classes. No és d’estranyar que el president del PP Balear, Buazà, s’hagi mostrat reticent a que els dirigents del PP facin pública la declaració de la renda ja que permet “comparacions entre rics i pobres”.
La crisi política s’està clavant també en els principals partits polítics, que paguen les seves polítiques d’austeritat amb un ensorrament en la intenció de vot. Segons una enquesta de El País del 3 de febrer el PP perdria un 45% dels seus vots respecte les eleccions generals i el PSOE continuaria el seu descens. Els dos partits junts no arribarien al 50% dels vots, quan en les eleccions des de 1977 s’havien mantingut al voltant o per sobre del 70% IU puja fins al 15,3% un nivell històric. Tanmateix, per l’altre extrem UpyD creix fins al 13,6.% . Això últim indica el perill d’una resposta populista de “salvar Espanya”, de només centrar-se en el problema de la corrupció i en l’excés de càrrecs públics, un camí que obre la porta per al creixement de les propostes feixistes.
Inestabilitat i mobilització
Dilluns passat la borsa espanyola va caure un 3’77% el descens més gran des del setembre i la prima de risc tornava a pujar. Era un moviment preventiu dels inversos financers, que temien la inestabilitat política. Està clar els especuladors no deuen tenir un problema moral en la corrupció però sí els preocupa que la magnitud de la tragèdia interfereixi la capacitat d’acció del govern. Com deia l’analista financer de Broker ETX Capital, Ishaq Siddiquihi: “Un imminent final per a Rajoy i el seu partit podria enterrar les mesures de retallades i de consolidacions de pressupostos que estan en marxa”. Però el dilluns el matí Merkdel donava un suport tàcit a Rajoy i el dimarts les borses ja tornaven a pujar. I és que, a diferència de Berlusconi, del qual la Troika en va forçar la sortida del govern per posar el tecnòcrata Mario Monti, el PP de Rajoy sí acata amb obediència les polítiques d’austeritat i té una sòlida majoria parlamentària.
No sembla per tant gaire probable que la Troika i els grans empresaris pressionin aquest govern. (una altra cosa són les batalles intestines dins del PP i si aquestes seran capaces de provocar un relleu en la direcció del partit, la qual cosa, òbviament, no canviaria res). L’estabilitat és una necessitat pel sistema, encara que sigui amb corruptes pel mig; unes eleccions portarien a un sistema de partits inèdit, sense bipartidisme i amb molta més inestabilitat, apropant-nos al cas grec. Per tant, està clar: cal que Rajoy i el PP ho neguin tot. Els papers de Bárcenas són falsos. Rajoy no ha de convocar eleccions, ni dimitir. S’ha d’esperar que la tempesta amaini i creuar els dits fins a les properes eleccions generals de finals de 2015.
Les protestes continuades que s’estan fent davant les seus del PP tenen la virtut de l’impacte immediat, de traduir en mobilització el sentiment de milions de persones que veuen la successió de casos de corrupció pels mitjans i de combatre el sentiment d’impotència. Aquestes protestes tenen paral·lelismes amb les que van esclatar després dels atemptats de l’11 de març de 2004. Ambdues responent a mentides flagrants dels polítics i es produeixen poc després de moviments massius, llavors el moviment antiguerra, ara el 15M. La diferència és que llavors s’estava a dos dies d’unes eleccions generals, ara falten gairebé tres anys.
La majoria absoluta li permet al PP governar a cop de decret llei i bloqueja un canvi polític ràpid. Per fer caure aquest govern caldrà una ofensiva mobilitzadora molt gran. Les protestes actuals davant les seus del PP, com el 15M en el seu moment, “la Caixa es Mordor” o el “Rodea el Congreso”, tenen la dificultat de mantenir la mobilització en el temps. Per això serà important connectar la indignació que es palpa de nou als carrers amb la lluita contra les retallades, connectar la protesta espontània al carrer amb l’organització als centres de treball i amb la força que ha mostrat la classe treballadora en les tres vagues generals que hi ha hagut des de l’inici de la crisi.
El govern del PP només aguanta per l’aritmètica, perquè en el parlament la suma dels seus diputats és major que la resta de partits. En tots els terrenys, institucional, polític, econòmic i moral, està fent fallida. I això, en només un any i dos mesos de govern, és l’únic rècord que es pot anotar. El govern del PP és un mort vivent, cal alçar-nos des del món dels vius per fer-lo fora i plantejar en el procés una alternativa que vagi més enllà d’un recanvi de govern i que apunti contra el mateix sistema que causa crisi i corrupció.
Article originalmente escrit per enlluita.org. Aquesta és una versió extesa.
Reflexions 